Eva
| 27 novembre 2011“Any 2041. Un futur proper en què els éssers humans viuen acompanyats de criatures mecàniques. Álex, un prestigiós enginyer cibernètic, torna a Santa Irene amb un encàrrec molt específic de la Facultat de Robòtica: la creació d’un nen robot. Durant deu anys d’absència, la vida ha seguit el seu curs per al seu germà David i per Lana que, després de la marxa d’Álex, ha refet la seva vida. La rutina d’Álex es veurà alterada de forma casual i inesperada per Eva, la increïble filla de Lana i David, una nena especial, magnètica, que des del primer moment estableix una relació de complicitat amb Álex. Junts emprendran un viatge que els precipitarà cap a un final revelador.”
Ara farà tres setmanes vaig anar a veure una pel·lícula al cinema de Mataró. Es deia “Eva”. És un film de ciència-ficció que parla de robots i coses per l’estil. I a més es nota moltíssim quan els actors són espanyols, perquè les paraules se senten molt més nítides i fluïdes.
Té de tot: suspense, intriga, moments d’aquells que et regiren l’estomac i un final inesperat. Us la recomano, tot i que ja no sigui a la cartellera, perquè les últimes paraules de la pel·lícula em van quedar gravades: “¿qué ves cuando cierras los ojos? Te veo a ti, papá, y a mamá y a mí jugando… por siempre…” Eva diu això mentre el cel es va quedant sense estrelles.
Xavi H
